Qui no ha sentit parlar de quan els xiquets i les xiquetes jugaven a xurro va, palmes i jocs de mans o les trompes al carrer? I d’aquells rituals que s’utilitzaven per pactar unes regles on tot el món hi participa fins a un consens?
En l’actualitat aquests jocs han quedat tant en desús que jocs com el sambori ha quedat com una simple figura pintada a terra. Una de les raons és que les noves generacions no han aprés dels seus pares, i aquests s’han despreocupat de transmetre-los, trencant el procés de generació a generació, ja siga degut a un canvi de vida radical, on el temps lliure s’ha reduït a mínims o per què els xiquets i les xiquetes no els diverteixen i prefereixen jocs audiovisuals.
Una altra raó que ha ajudat la decadència dels jocs populars ha estat la forta competència sorgida entre aquests i les noves tecnologies. Els videojocs cada vegada són més realista i més atractius per als joves. Aquests tenen la capacitat d'extreure'ls d’un món real i submergir-los en fantàstics reptes sense la necessitat d’utilitzar la imaginació. A més, aquesta indústria disposa de fortes campanyes publicitàries que persegueix insistentment a les xiquetes i les xiquetes a través dels mitjans de comunicació. A la revista AEVI són capaços d'afirmar que els videojocs també són cultura.
Així, la societat actual no presta atenció a esports com la pilota valenciana o altres simplement perquè no estan potenciats per les nostres autoritats. En l’actualitat s’està fent un xicotet esforç per recuperar algunes tradicions esportives, prescripció curricular, recuperació de trinquets i pistes d’atletisme, tornejos de petanca entre joves, etc. però des del meu punt de vista pense que no és suficient. Per això, les escoles al ser un reflex de la societat tenen la capacitat de transformar aquesta decadència en un nou potencial d’entreteniment, fomentant així un estil de vida més saludable i social que es puga estendre a tota la població. És per això que, si les escoles proporcionen activitats esportives que després quedaren interrelacionades amb competicions conjuntes amb altres i a més, aconsegueixen que les autoritats els recolzen amb projectes més ambiciosos com retornar les olimpíades escolar (en el cas del meu poble) o creant espais de joc com són espais oberts on els xiquets puguen recrear aquells jocs que en aquests moments no tenen ningun lloc on dur-se a terme aquest jocs tradicionals agafarien més força e inclús tornarien a ser part del dia a dia dels xiquets i les xiquetes. La comunitat educativa ha de prendre aquest compromís i recolzar a les persones, en aquest cas els professors d’educació física i esportistes experimentats, per a fomentar activitats assequibles on tot el món hi puga participar.
BIBLIOGRAFIA
La industria del videojuego en España, anuario 2019. Asociación española de videojuegos.Madrid http://www.aevi.org.es/web/wp-content/uploads/2020/04/AEVI-ANUARIO-2019.pdf
En la primera entrada, nuestra compañera Maria Jose ha sabido explicar de una forma muy visual las diferencias que existen entre el ayer y el hoy con gran cantidad de ejemplos respecto a la sociedad.
ResponEliminaAdemás, Me parece muy interesante este tema y podriamos llevarlo a la practica con nuestros futuros alumnos.
El formato tanto del blog como del post me parecen interesantes y por eso voy a calificarle con un 10.
La compaña ha mostrat les seues idees de manera concisa, és a dir, poc text però clar en el que vol transmetre. Em sembla prou interessant en el que ha dit: ''els videojocs cada vegada són més realista i més atractius per als joves'' i he de dir que com a docents, hem de fer que els jocs o esports també siguen atractius i realistes i és d'aquesta manera que aconseguirem que el practiquen més a sovint.
ResponEliminaPer tant, he de dir que tens un 10, pense que les teues idees són clares, coherents i amb bones reflexions. Però remarcaria que et falta alguna imatge o informació complementaria.